Anys enrere, tothom s’ho passava molt magre. Una de les vegades que el Saldoni va anar a Tarragona, devia tenir gana, però diners… en aquells anys, qui en tenia…?
Passejant per un carrer es va trobar amb un xiquet, ja us podeu imaginar la cara de llàstima que devia fer, i el Saldoni li va preguntar: “Nen, que ja has dinat? /No, va respondre el xiquet, i ell li va dir: “Doncs vine, que anirem a dinar!” Aquell xiquet tot content el va acompanyar, i varen anar a un hostal del carrer de la Unió, es van entaular i van començar a parlar i a demanar el tiberi. Quina gana que tenien tots dos, i que a gust s’ho van menjar. Quan el Saldoni devia estar satisfet, li va dir a aquell vailet: “No et moguis d’aquí, que ara et vindré a buscar”.
Al cap d’una bona estona d’estar el xiquet sol els amos de l’hostal, estranyats, van preguntar-li a on havia anat el seu pare. Aquell xiquet esporuguit va dir… “Aquest home no és el meu pare! a mi em va trobar pel carrer, i em va convidar a anar a dinar amb ell, però jo, no l’havia vist mai, i no el coneixia de res”.
Els amos de l’hostal es van sentir estafats però aquell xiquet devia quedar ben satisfet gràcies d’haver trobat al Saldoni.
La sort, no és de qui la busca, sinó de qui la troba.