La Guerra del 36

Començaré escrivint del record més llunyà en el temps, quan jo tenia 3 anys.
Quan jo tenia tres anys, i la meva germana Mercè 8 dies, el meu pare va marxar a la guerra del 1936. La meva mare es va quedar sola, cuidant dels avis paterns molt vellets i de nosaltres dues.
El meu pare havia de presentar-se al Parc Samà de Cambrils. Al matí, va marxar a peu des d’Ardenya, junt amb ell també van marxar el germà de la meva mare, l’oncle Joanet i el Josep de Cal Camilo, cunyat del meu oncle.
Al pare el van fer presoner a la batalla de l’Ebre. Dels altres dos que van marxar amb ell, mai més en vàrem saber res.
Vam passar molt de temps sense notícies del pare però, un dia, la mare va rebre una carta en què el pare ens deia que estava presoner a Rianxo (Galicia). Mesos més tard, amb avals i gestionant documentació diversa, el meu pare -gràcies a Déu- va poder retornar a casa.
De vegades, el pare, ens explicava aquella experiència que havia viscut a la guerra. De com el van fer presoner i com junt amb altres soldats els van portar a la Catedral de Lleó. A Lleó els van pujar a uns trens, anaven tots amuntegats i apilotats, sense gairebé espai per moure’s, i així fins a Galícia. El pare ens explicava que quan eren prop de Coruña unes dones s’apropaven a la via amb les faldades plenes de pomes i, quan passava el tren, aquelles dones els hi tiraven les pomes perquè poguessin menjar.