Sota l’ombra regalada
de la figuera de l’hort
que recordo, amb enyorança
sento tristor, al meu cor.
Era al costat de la sínia
i cada dia al matí,
li dava la benvinguda
quan hi arribava el padrí.
Amb una branca penjava
el cistell, amb el dinar,
i el matxo desenganxava
per la sínia fer rodar.
Ell cantava amb alegria
perquè el matxo, anés rodant
i es pogués omplir la bassa
per després anar regant.
Quan era al cor de l’estiu
amarat de la suor
l’aigua fresca de la sínia
li treia aquella calor.
El matxo, també cansat
el morralet li posava
allí sota la figuera
amb el farratge i la palla.
I sota de la figuera,
quan anava a reposar
la seva soca servia
per l’esquena reposar.

Quan el sol ja s’endinsava
a l’horitzó fins demà,
cap a casa retornava
després de molt treballar.
Però…ja no queda la sínia
ni la figuera de l’hort
ni l’aigua d’aquella bassa
que era un preuat tresor.
El progrés a poc a poc
la natura ens va robant
Que seran dels nostres “gorgs “ ?
Que serà dels “muntanyans “ ?
Que serà de l’aigua i l’aire
que cada dia, cada jorn
ens els van emmetzinant.?
Tinguem tots la valentia
de seguir, qui ens vol guiar,
fent tots una sola pinya
per poder les “aus” salvar,
I preservar el que ens queda
entre “La Torra i Creixell”,
al costat del “Nostre Mar”.

Neus Esmel i Mercadé.
d’Ardenya. 4 -9 – 2002.
Torredembarra. 30-4-2013.