Ho vaig escriure recordant el Jordi Salort, fill de la Dora i el Joan Salort, de “Cal Tosu”, del Catllar. Aquest noi havia anat junt amb dos amics més d’excursió a Madagascar, allí els van robar i a ell, per voler-se defensar, el van ferir de mort. Per poder traslladar les seves despulles, van tenir molts problemes i dificultats. Entre l’Ajuntament i El Consolat finalment el van poder repatriar.
Jo vaig anar al seu enterrament com moltíssimes persones. A l’Església, no s’hi cabia. Estic segura que en aquells moments els seus pares no se’n van donar compte de tota la gent que va passar per donar el condol.
Abans, la gent d’Ardenya i del Catllar ens coneixíem tots, i la Dora, la mare d’en Jordi, més o menys és de la mateixa edat que jo. Ens coneixíem de jovenetes de quan els diumenges, o per alguna festa ens trobàvem a El Catllar.
Al cap d’uns dies que jo vaig anar a El Catllar, per casualitat, ens vàrem trobar pel carrer i, és clar, ens vam abraçar plorant, jo no sabia com fer-ho per poder-la consolar.
I, per la nit, jo no em podia dormir, era com si un àngel o no sé qui, em fes estar desvetllada recordant el Jordi, i la seva mare, la Dora. És llavors quan vaig escriure aquest poema: