El camí de l’hort

Ja no passa pel camí la Lola, aquell camí que va a l’hort.
Cada dia ella hi passava
i el seu hort ella estimava,
era un trosset del seu cor.

Una canya per garrot
l’ajudava a caminar
jo a vegades la trobava
i em deia: “Estem fotuts,
ja no podem caminar”.

Jo li deia somrient
ni que ara aneu, més feixuga
mai ens tenim de queixar
perquè això és una sort
que encara hi pugueu anar.

I amb el cap, fent capcinades,
em mirava dolçament
i sospirant amb tristesa
em deia apesarada.
Ai!, ja ho aniràs tu veient.

Jo he anat a l’hort algun dia
i amb ella tinc de pensar,
el camí, també l’enyora,
doncs, l’herba creix i l’esborra;
ja no hi tornarà a passar…

Quan ja deixava el camí
tocant a la carretera
hi ha un marge, que era el “pedrís”
allí seia i reposava,
prenent alè altra vegada,
per emprendre el camí.

I cofoia i mig cansada
amb un cistellet al braç,
i un cul de sac a l’esquena
a casa tornava a anar,
amb la fruita o la verdura,
per fer el dinar…o el sopar.

Neus Esmel i Mercadé. d’Ardenya.
23 – 9 – 1986. / 6’30 del matí.

Deixa un comentari

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.