Vet aquí que un dia, el Saldoni, se’n va anar a Tarragona per comprar-se unes sabates. Anys enrere la gent dels pobles anàvem a peu a la ciutat, així doncs, el Saldoni, després d’una llarga caminada, va arribar a Tarragona.

A Tarragona va entrar a una sabateria de les poques que en aquells anys hi devia haver. Bon dia!, Bon dia! li van respondre, voldria unes sabates ben maques, per anar ben mudat els dies de festa.

Quin número calceu? li va preguntar el dependent. No ho sé pas! Va respondre el Saldoni, portin-me fins que en trobi algunes que em vagin bé. El dependent va començar a portar-li sabates, però el Saldoni no en trobava cap de la seva mida. Deia: “Aquestes són molt estretes, i d’aquí no m’acaben d’entrar”, i així anava fent bestiejar al jove dependent.

L’amo de la sabateria estava mig mosquejat al veure tants parells de sabates per allí escampats fins que, finalment, el Saldoni, va començar a caminar donant tombs, amunt i avall de la botiga. Per fi, semblava que ja havia trobat les sabates de la seva mida. L’amo no el perdia de vista, i el Saldoni li va dir: Que no m’heu vist mai caminar…? El botiguer confiat i mig emmurriat, va dir-li… “No!” “A no…? no m’heu vist mai caminar… ? va respondre el Saldoni. “Doncs ara em veureu córrer!”.

I va sortir corrent cap al carrer, escapat com un coet i, el pobre botiguer, cridant al seu darrere….