Li deien La Sínia boja
perquè amb la força de l’aigua
no parava de rodar.
Estava a mitja baixada
quasi tocant al Gaià.
Era l’aigua de la sèquia
la que la feia rodar,
que baixava rec avall
sortint de Les Coves Roges
després de deixar El Catllar.
Per poder regar les hortes
d’un nivell més elevat
l’enginy d’aquells homes savis
amb l’embranzida de l’aigua
la sínia feia rodar.
També abans d’arribar a Ardenya
hi ha un molí farinerque amb les moles de pedra
per fer farina del gra
l’aigua feia girar.
La baixada de la sínia,
quan el pare va marxar
a la maleïda guerra

m’explicava a mi la mare
que abraçada amb el meu pare
fins allí el va acompanyar.
A peu, d’Ardenya marxava
fins arribar al Parc Sama
i d’ allí el van destinar
a la Batalla de l’Ebre
on va haver de lluitar.
Junt amb el pare marxava
també l’oncle Joanet,
germà de la meva mare
i de l’oncle el seu cunyat
de Cal Camilo, el Josep.
El Gaià, baixava amb força
I la palanca no hi era
per poder-lo travessar
perquè l’última gaianada
l’ havia arrossegat.
Amb l’ajuda d’un garrot
l’oncle i el seu cunyat
el riu van travessar.
I cridaven al meu pare:

Va, home! Que farem tard!
No sé, fins on hauria anat la mare
per no haver-lo de deixar.
Però el meu pare li deia:
“Que no veus que a les nostres filles
tu les hauràs de cuidar…”
I si ara tu passessis
te n’hauries d’entornar.
La Mercè té sols vuit dies
i als meus pares vellets,
també els hauràs d’ajudar…
I plorant amb desconsol
sense esma i sense forces
allí es van separar.
Quants afanys la pobra mare
que va haver de passar…
Més coses, jo explicaria
d’aquella sínia que un dia