El camp es va abandonant
ja fa temps, que a poc a poc
la terra és va quedant erma
i els comellars i parades,
com a jardins conreades
amb afanys i sacrifici
treballaven, els avis i els nostres pares.
Amb molts indrets, quina pena
quants gemecs, quantes fatigues
quantes hores de treball
traient botges i calcides
amb l’esquena doblegada
com feien anar l’aixada…
hi, amb durícies a les mans.

Molt avants d’apuntar el dia
marxaven a treballar
amb les eines a l’esquena
i amb el cor ple d’esperança
esperant fer la jornada
per poder retornar a casa
i esperar, l’altre demà.
I així, dia i rere dia
amb l’esforç i esperançats
també del cel, confiaven
una pluja generosa…
per ajudar a madurar…
els fruits que tots esperaven
de l’esforç i la natura
i no malmetés, tempestats.